Temporada de bolets
  • Imprimeix

Bolets tòxics

Bolets tòxics més freqüents a Catalunya

Entre les espècies variades de bolets que creixen als boscos catalans, n’hi ha algunes de tòxiques. Malauradament, en arribar la temporada de bolets, es produeixen accidents, alguns fins i tot mortals, a causa del consum de bolets tòxics.

Gairebé la totalitat de les intoxicacions mortals són degudes a la farinera borda o cogoma borda (Amanita phalloides), un bolet molt tòxic i bastant freqüent als boscos.

A continuació, us oferim un llistat amb els bolets tòxics més freqüents a Catalunya, indicant també les espècies comestibles amb què es poden confondre:

Farinera borda

Cogoma borda, farinot, pentinella borda. Amanita phalloides

És tracta d’un bolet tòxic mortal, que a més és força freqüent en els nostres boscos, això el converteix en el bolet més perillós, causant de la majoria d’intoxicacions mortals.

Té la forma típica de les amanites, amb anell al voltant del peu i una volva que embolcalla la base. El seu color més característic és el verd olivaci, si bé se’n poden trobar exemplars esgrogueïts i, fins i tot, gairebé blancs. Les làmines són blanques amb reflexos verdosos i el peu blanc.

Es pot confondre amb algunes llores, cualbres o puagres de color verd (Russula) , però aquestes no tenen ni anell ni volva. També amb alguns camperols (Agaricus), que tenen anell, però no volva, i amb les làmines rosades que viren a brunes amb la maduresa.

La volva pot quedar tapada per la fullaraca i no resultar visible a primer cop d’ull. Per això, en el cas de les amanites i altres bolets que s’hi poden confondre, cal arrencar-los sencers ja que l’existència de volva i l’aspecte d’aquesta són característiques molt importants per a la correcta identificació de les espècies.

La cogoma groga o farinera groga (Amanita citrina), és una espècie molt semblant, que tot i no ésser mortal, també és un bolet tòxic, amb efectes al·lucinògens. Per tant, tampoc es recomana consumir mai aquesta espècie. 

 Amanita phalloides

Amanita phalloides. Jordi Rius

Més tipus de farinera borda

Amanita verna i Amanita virosa

Dues altres amanites tòxiques mortals, d’aspecte semblant a la farinera borda, però de color blanc, són la farinera vernal o cogomassa (Amanita verna), que apareix a la primavera, i la farinera pudent (Amanita virosa), que és un bolet de tardor. Per sort, Amanita verna és poc comuna, i l’Amanita virosa és molt rara a Catalunya.  

La farinera vernal es pot trobar en boscos d’arbres de fulla ampla, sota alzines, sureres, roures, castanyers i faigs, i la farinera pudent sota coníferes sobretot.

S’ha de vigilar de confondre ambdues espècies amb els camperols, especialment els camperols anisats (Agaricus arvensis i A. sylvicola).

Els primers símptomes d’intoxicació no es presenten fins al cap d’algunes hores de la ingestió dels bolets, normalment unes 8 o 10 hores. Els primers símptomes són de tipus gastrointestinal amb diarrea intensa, vòmits continuats i deshidratació. Més endavant, es presenten trastorns nerviosos, hepàtics i empitjorament de l’estat general.

Amanita verna

Amanita verna. Foto: Walter J. Pilsak.

Bolets de mantellina

Cortinarius orellanus, C. cinnabarinus, C. sanguineus i d’altres

Alguns bolets del grup dels cortinaris són molt tòxics, i fins i tot, poden resultar mortals, com el cortinari metzinós (Cortinarius orellanus). Els símptomes d’intoxicació no es manifesten fins després d’alguns dies del seu consum, normalment entre dos i quinze dies; els més importants són cansament, set intensa amb sequedat de boca i llavis, sensació de cremor a la llengua, pèrdua de la gana, mal de cap i trastorns renals i hepàtics.

Afortunadament, són poc abundants i difícils de confondre amb cap bolet comestible d’ús habitual. Creixen en boscos d’arbres de fulla caduca o de pins, segons les espècies.

El cortinari metzinós té un barret de 3-8 cm de diàmetre, de cònic a estès o deprimit, amb el marge incurvat i fissurat. La superfície és seca, fibril·losa, vellutada, de color roig rovellat. Làmines escotades, primer de color canyella i finalment roig rovellat. Peu de 3-10 cm, cilíndric, fibril·lós, de color groguenc amb fibres de color roig-taronja. Carn amb olor de rave. Surt a l’estiu-tardor tant en boscos de coníferes com de planifolis, en sòls silícics.

S’ha d’anar amb compte de no confondre cap d’aquestes espècies de cortinaris amb les cames de perdiu (Chroogomphus rutilus i semblants) que, a diferència d’aquests, tenen el barret viscós o humit i les làmines també fosques, però clarament decurrents. Són comestibles de no massa qualitat. 

Cortinarius orellanus

Cortinarius orellanus. Laia Ribas.

Bolet de greix

Gyromitra gigas, Gyromitra esculenta, Gyromitra infula

Gyromitra esculenta és un bolet considerat comestible i molt apreciat en algunes comarques pirinenques, però que consumit fresc o poc cuit és molt tòxic, fins i tot pot arribar a ser mortal, degut a que conté una toxina, la giromitrina.

Es desaconsella totalment el seu consum, perquè fins i tot després d’haver-lo deixat assecar bé i coure’l repetidament llençant l’aigua de la primera cocció, no s’elimina tota la giromitrina, n’hi ha de romanent, a l’estómac es transforma en monometilhidrazina, i aquesta, a més de ser acumulativa, té activitat carcinogènica, arribant a ocasionar càncers de fetge.

La intoxicació no es manifesta fins després d’algunes hores, amb trastorns digestius (vòmits, nàusees, mal de ventre), icterícia i trastorns de tipus nerviós.

Gyromitra gigas i Gyromitra esculenta es troben sota els pins durant la primavera, Gyromitra infula és de tardor.

esculenta

Reig bord

Reig de fageda, reig vermell. Matamosques, reig de foll, oriol foll, reig tinyós. Amanita muscaria

És un bolet tòxic que provoca intoxicacions que es manifesten al cap de poca estona de la seva ingestió (normalment entre 1 i 4 hores) amb trastorns digestius (diarrea, vòmits, sequedat de boca), acceleració del pols i trastorns de tipus nerviós: deliri, excitació, al·lucinacions, confusió mental.

Com indica el seu nom, es pot confondre amb el reig o l’ou de reig. Les principals diferències són el color de les làmines i del peu, que són blancs en el reig bord i grocs en l’ou de reig, i la presència de berrugues blanques sobre el barret del reig bord, malgrat que aquestes berrugues poden caure per efecte de la pluja, i aleshores és més fàcil la confusió.  

Apareix a la tardor en boscos rics en humus, normalment en llocs més alts i freds que l’ou de reig.

Muscaria

Pixacà

Pigat, pigat bord. Amanita pantherina

Provoca intoxicacions semblants a la del reig bord, però més intenses a causa del seu contingut més elevat en substàncies tòxiques.

És un bolet de tardor, que es troba tant en boscos d’arbres de fulla caduca com en els de pins.

Es pot confondre amb la cua de cavall (Amanita rubescens) i la cua de cavall grossa (Amanita spissa), d’aspecte molt semblant. Es pot confondre també amb la pentinella (Amanita vaginata) en el cas d’exemplars vells, quan el pixacà pot haver perdut l’anell i les berrugues del barret i el marge d’aquest presenta un aspecte estriat.

Cal advertir que l’Amanita rubescens només és comestible un cop és ben cuita; en cru és tòxica ja que conté hemolisines que destrueixen els glòbuls vermells de la sang. 

Pixacà

Gírgola d'olivera

Bolet d'oliu. Omphalotus olearius

Provoca intoxicacions greus, però rarament mortals. Els primers símptomes es presenten al cap de poca estona d’haver menjat els bolets i consisteixen en trastorns gastrointestinals: vòmits, nàusees, diarrees, forts dolors de ventre.

Es pot confondre amb el fals rossinyol (Hygrophoropsis aurantiaca), comestible de poca qualitat, laxant si es menja en gran quantitat, i, més difícilment, amb el rossinyol (Cantharellus cibarius). A diferència d’aquests, que creixen a terra, viu sobre soques i troncs d’oliveres i altres arbres, com alzines i roures, formant flotes nombroses; rarament creix sobre la fusta de pi, com sí ho fa el fals rossinyol.

A diferència del rossinyol, que té l’himeni format per plecs, la gírgola d’olivera presenta veritables làmines. 

Omphalotus

Fredolic metzinós

Tricholoma pardinum

Provoca també intoxicacions greus, però rarament mortals, caracteritzades per trastorns gastrointestinals, amb vòmits i diarrea, que es presenten al cap de poca estona d’haver consumit els bolets.

Tal com indica el seu nom, es pot confondre amb el fredolic (Tricholoma terreum); aquest és més petit i propi de la terra baixa, mentre que el fredolic metzinós és més gran i es dóna en boscos de bastant altitud.

A més, el Tricholoma pardinum té la superfície del barret amb escames més grans que les del fredolic, i la seva carn té olor farinosa, mentre que la del fredolic desprèn un olor suau, no farinós.

Tricholoma pardinum

Tricholoma pardinum. Jordi Rius.

Barrets de bruixa, frares (Inocybe sp. pl.)

Inocybe rimosa (I. fastigiata), Inocybe erubescens (I. patouillardii) i d’altres

El grup dels inocibes inclou diversos bolets de mida relativament petita, de menys de6 cm, amb el barret cònic i la superfície esquerdada radialment o esquamosa. Cal rebutjar-los ja que la majoria són tòxics, mentre que els que no ho són, tenen poc valor culinari i es corre el risc de confondre’ls amb les espècies tòxiques.

Viuen en tota mena de boscos i fins i tot en parcs i jardins. Els primers símptomes d’intoxicació apareixen bastant ràpidament, de vegades, abans i tot d’acabar l’àpat; consisteixen en una forta sudoració, amb vòmits, diarrea i trastorns de caràcter nerviós.

Inocybe rimosa

Inocybe rimosa. Jordi Rius.

Candeletes (Clitocybe sp. pl.)

Clitocybe dealbata, Clitocybe phyllophila, Clitocybe rivulosa i d'altres

Diversos clitocibes de color blanc provoquen també intoxicacions com les indicades en parlar dels inocibes.

Ateses les dificultats per diferenciar les espècies, cal rebutjar tots els clitocibes de color blanc.

Es poden trobar en tota mena de boscos i també en prats i jardins.

Es poden confondre amb el moixernó blanc (Clitopilus prunulus), que té la carn esmicoladissa i les làmines rosades, mentre que els clitocibes tenen la carn fibrosa i les làmines blanques. A més, el moixernó blanc té la superfície del barret vellutada i fa una olor forta de farina. Tot i ser un bon comestible, davant del dubte, millor no collir-ho.

Cal anar amb compte també de no collir clitocibes quan agafem cama-secs, perquè sobretot el C. rivulosa pot prendre coloracions semblants, i aparèixer als mateixos indrets que el cama-sec.

La candeleta de peu gros (Clitocybe clavipes), és comestible, però tòxica si es menja juntament amb begudes alcohòliques. 

Clitocybe dealbata

Clitocybe dealbata. Jordi Rius.

Matagent

Mataparent. Boletus satanas

Bolet tingut popularment per molt tòxic, com indica el seu nom, però no és dels bolets més perillosos. La seva ingestió provoca trastorns gastrointestinals, amb vòmits i diarrees, que es manifesten poc després del seu consum.

Surt a l’estiu i la tardor en boscos d’arbres de fulla caduca com faigs, roures i alzines, sempre en sòls calcaris. No és gaire abundant.

En canvi, Boletus luridus, B. queletii i B. rhodoxanthus són força comuns a Catalunya, i també produeixen trastorns gastrointestinals, tot i que menys intensos que els del Boletus satanas.

Una característica diferencial respecte dels ceps o surenys comestibles és que, en tallar-lo, la seva carn es torna blava. No tots els bolets amb carn que es torna blava en contacte amb l’aire són tòxics (Boletus erythropus, el mataparent de cama roja, ben cuit és comestible), però en cas de dubte és millor rebutjar-los.

Foto: H. Krisp

Foto: H. Krisp

Palometes (Lepiota sp. pl.)

Lepiota brunneoincarnata, Lepiota helveola, Lepiota cristata i d’altres

Aquest grup inclou algunes espècies que poden resultar mortals (Lepiota brunneoincarnata, Lepiota helveola). La tardor del 2011 va morir un home de 73 anys, veí de Mataró, pel consum de Lepiota brunneoincarnata, i va haver-hi altres intoxicats greus.

Són bolets no gaire abundants, que creixen preferentment en boscos d’arbres de fulla ampla i també a les vores dels camins.

Totes són de mida petita. Pel seu aspecte es podrien confondre amb els apagallums (Macrolepiota procera), però aquests són molt més grossos. És recomanable rebutjar totes les lepiotes de talla petita a fi d’evitar confusions amb les tòxiques.

Les intoxicacions per consum de lepiotes són semblants a les provocades per la farinera borda.

Lepiota brunneoincarnata

Lepiota brunneoincarnata. Jordi Rius.

Galerina metzinosa

Galerina unicolor (G. marginata)

És un bolet bastant petit, amb un barret de 2-6 cm, de convex a pla, amb el marge estriat. Cutícula llisa i higròfana, amb tons ocres. Làmines adnates, de color canyella. Peu fibril·lós, de color brunenc i amb un anell membranós. Creix exclusivament sobre fusta de coníferes. De vegades, però, viu sobre fusta enterrada i, aleshores, apareix sobre el terra.

El seu consum provoca intoxicacions mortals, semblants a la de la farinera borda. La seva petita talla fa que normalment no el culli ningú, de manera que no es solen donar casos d’intoxicacions degudes al seu consum. S’ha d’evitar, en tot cas, la confusió amb el cama-sec. A diferència d’aquell, el peu de la galerina metzinosa no es pot cargolar 180º sense trencar-se. 

Paxil·le tòxic

Paxillus involutus

Paxillus involutus té un barret gran, que arriba als25 cm de diàmetre, amb el marge enrotllat i la superfície vellutada i brillant, de color marró vermellós. Làmines un pèl decurrents, de color crem i tacades de rovell. Peu de color més clar que el barret, tacant-se de marró vermellós amb el tacte.

Consumit en cru provoca intoxicacions molt greus, de vegades mortals.

Malgrat que hi ha qui el considera comestible després de diverses coccions, el consum repetit d’aquest bolet pot provocar reaccions de tipus al·lèrgic, que poden ser molt greus ja que conté toxines que ataquen el fetge. Fins i tot ha causat la mort a persones debilitades que van fer-ne un consum excessiu. Per això es recomana rebutjar-lo.

Tot i que poc probable, s’ha d’evitar confondre el rovelló amb aquesta espècie, ja que per sobre li té una certa semblança. 

Paxillus involutus

Paxillus involutus. Jordi Rius.

Carner bord

Fals carlet. Entoloma lividum

Provoca intoxicacions greus, caracteritzades per trastorns gastrointestinals violents.

Se’l pot confondre amb la candela borda o moixernó de tardor (Lepista nebularis); la diferència més clara és que les làmines del carner bord van adquirint un color rosat mentre que les de la candela borda són blanques. A més, la carn del carner bord fa olor forta de farina rància. Evitar les confusions també amb el carlet blanc (Hygrophorus penarioides) i les flotes de bruc (Lyophyllum decastes i L. fumosum). Se’l troba sobretot a les suredes, a la tardor.