subcap_img_001
  • Imprimeix

Guardonats anteriors

JOSEP BASELGA (Barcelona, 1959)

Es llicencia en Medicina el 1982 a la Universitat Autònoma de Barcelona, i obté el grau de doctor el 1992. Comença la seva carrera professional als Estats Units el 1986, primer a la State University de Nova York i després al Memorial Sloan-Kettering Cancer Center de la mateixa ciutat, on duu a terme els primers estudis en pacients amb anticossos monoclonals contra els receptors de factors de creixement. Avui dia, aquests anticossos, coneguts com a erbitux i herceptin, han millorat les expectatives de milers de pacients arreu del món.

De 1996 a 2010, és el president del Servei d'Oncologia Mèdica i director fundador del Vall d'Hebron Institut d'Oncologia (VHIO) de Barcelona: en els anys que hi treballa transforma aquesta unitat en un centre de referència internacional d’investigació oncològica.

El 2010 es trasllada de nou als Estats Units i s’incorpora al Massachusetts General Hospital Cancer Center, a Boston, on dirigeix la Divisió d'Hematologia/Oncologia, i és professor de Medicina a l'Escola de Medicina de Harvard.

Des de 2013 és el director mèdic del Memorial Sloan-Kettering Cancer Center, a Nova York. Referent internacional en la recerca de nous tractaments contra el càncer, sobretot de mama, es dedica al desenvolupament de fàrmacs per al tractament de càncer de mama i l'estudi de les estratègies per superar els mecanismes de resistència, i esdevé líder en el desenvolupament clínic de diversos agents nous.

Ha impulsat la creació de centres de recerca i prestacions sanitàries, com l’Institut Oncològic Baselga, fundat el 1995, i la Fundació d’Estudis i Recerca Oncològica (FERO), creada el 2001, un projecte inspirat en el model americà de filantropia que pretén involucrar la societat civil en la lluita contra el càncer.

És autor de prop de 300 treballs publicats a revistes científiques internacionals, dels quals una cinquantena han sortit al “Journal of Clinical Oncology”, la revista insígnia de la Societat Americana d’Oncologia Clínica. La majoria se centren en el càncer de mama i en nous desenvolupaments terapèutics amb fàrmacs.

Ha estat president de l’Associació Americana per la Recerca del Càncer (AACR) i de la societat Europea d’Oncologia Mèdica, i pertany a diverses organitzacions, com la Societat Americana d‘Oncologia Clínica o l’Associació de Metges Americans.

La seva trajectòria científica i intel·lectual ha estat reconeguda amb nombroses distincions, entre les quals el Young Investigator Award de l’AACR (1999), el Premi de la Societat Europea d’Oncologia Mèdica (2005), el Premi Ciutat de Barcelona (2006), el Premi de la Fundació San Salvatore per a la recerca sobre el càncer (2006), l’Orde Civil de la Salut del Govern espanyol (2008), el Rosenthal Family Foundation Award de l’AACR (2008), el Premi Statesman de l’American Society of Clinical Oncology (ASCO) (2008), el Premi Jaume I de Recerca Mèdica (2008) i la Medalla Josep Trueta de la Generalitat de Catalunya (2012).

MANEL ESTELLER (Sant Boi de Llobregat, 1968)

El 1992 es llicencia en Medicina a la Universitat de Barcelona, i el 1996 obté el doctorat en genètica molecular del carcinoma de l’endometri. Esdevé investigador convidat a la Facultat de Ciències Biològiques i Mèdiques de la Universitat de St. Andrews, a Escòcia, on centra la seva recerca en l'estudi de la genètica molecular del càncer de mama hereditari.

Entre 1997 i 2001 fa els estudis postdoctorals a la Universitat Johns Hopkins, a Baltimore, als Estats Units, on estudia la relació entre la metilació de l’ADN i el càncer. El resultat de les seves investigacions és decisiu per demostrar que tots els tumors humans tenen en comú una alteració química concreta: la hipermetilació dels gens supressors de tumors.

De 2001 a 2008 lidera el Laboratori d’Epigenètica del Càncer del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO), a Madrid. Durant aquest temps estudia les alteracions de la metilació de l’ADN, les modificacions de les histones i la cromatina i la seva contribució al càncer en humans.

Des de 2008 és el director del Programa d’Epigenètica i Biologia del Càncer de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Bellvitge (IDIBELL), a l’Hospitalet de Llobregat, i és el cap del Grup de Recerca en Epigenètica del Càncer. És així mateix professor de Genètica de l'Escola de Medicina de la Universitat de Barcelona i professor d'investigació de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA).

Actualment, la seva recerca se centra en l'establiment dels mapes epigenòmics de cèl·lules normals i transformades, l'estudi de les modificacions epigenètiques i els ARN no codificants, així com en el desenvolupament de nous medicaments epigenètics per tractar el càncer.

Pioner i referent internacional en l’àmbit de l’epigenètica com a factor clau en el desenvolupament del càncer, ha contribuït a revisar paradigmes científics establerts, ha demostrat la importància de factors externs en la modificació de gens amb efectes per a la seva regulació, i ha impulsat el desenvolupament de nous fàrmacs en el tractament del càncer.

És autor de més de 400 articles en l’àmbit de les ciències biomèdiques i és membre de nombroses societats científiques internacionals i crític de diverses revistes científiques. Presideix la Societat d’Epigenètica i és acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia Nacional de Farmàcia i membre del Faculty of 1000.

Per la seva trajectòria investigadora ha rebut nombrosos guardons, entre d’altres el Premi en Investigació Bàsica de la Universitat Johns Hopkins (1999), el Premi al Millor Investigador de l'Associació Europea per a la Investigació del Càncer (2000), el Premi Carcinogènesi-Oxford University (2005), el Premi Josef Steiner Stiftung (2009), el Premi de la Cimera Mundial de la Salut (2010), el Premi Nacional de Genètica (2011), el Premi Rei Jaume I de recerca bàsica (2013), la Medalla Josep Trueta al mèrit sanitari (2015), el Premi Nacional de Recerca de la Generalitat de Catalunya (2015) i la Medalla d’Or del Parlament de Catalunya (2016).

JOAN MASSAGUÉ (Barcelona, 1953)

Es llicencia el 1975 en farmàcia a la Universitat de Barcelona, on es doctora en bioquímica el 1978. El 1979 aconsegueix una beca postdoctoral a la Universitat de Brown, a Providence, als Estats Units, on el 1982 fa el seu primer descobriment: l'estructura del receptor de la insulina.

Aquell any s’incorpora com a professor de bioquímica a la Facultat de Medicina de la Universitat de Massachusetts, on roman fins al 1989, quan esdevé investigador a l’Institut Mèdic Howard Hugues, prop de Washington, i director del Departament de Biologia Cel·lular i Genètica al Memorial Sloan-Kettering Cancer Center, a Nova York, on, des de 2014, és el director científic. És en aquest centre on desenvolupa principalment la seva activitat investigadora, centrada en l’estudi de la metàstasi.

Ha donat així mateix classes a la Graduate School of Medical Sciences del Cornell University Medical College Institute de Nova York, i de 2011 a 2014 presideix el Consell Assessor del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO), a Madrid.

Líder mundial en la recerca del comportament cel·lular i la metàstasi del càncer, la seva investigació és clau per al coneixement dels mecanismes que permeten detenir la proliferació cel·lular, procés que, quan es descontrola, du a la formació de tumors. Així mateix, el seu treball ha permès identificar els gens i els mecanismes que controlen la metàstasi de les cèl·lules tumorals del càncer de mama i el de pulmó cap a altres òrgans, sobretot el cervell, descobriment que ha obert noves possibilitats d'investigació i noves vies per al tractament.

Autor de més de 300 articles científics, se situa com un dels investigadors més citats en ciències biomèdiques, per tant un dels més influents a nivell internacional; a tall d'exemple, el 2011 i el 2015 va ser inclòs en les llistes dels Highly Cited Researchers de Thomshon Reuters.

Assessor científic en nombroses institucions públiques i privades, i en corporacions, ha promogut la creació de centres de recerca, i és un dels fundadors per exemple de l’Institut de Recerca Biomèdica, a Barcelona.

És membre de diverses organitzacions científiques, com l’Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències, l’Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units, l’Organització Europea de Biologia Molecular i les reials acadèmies espanyoles de Medicina i de Farmàcia.

Per la seva tasca ha rebut nombrosos guardons, entre els quals el Premi Ciutat de Barcelona (1995), el Howard Taylor Ricketts Award (2002), la Medalla d’Or de la Societat Espanyola de Bioquímica i Biologia Molecular (2003), el Premi Príncep d’Astúries d’Investigació Científica i Tècnica (2004), el Premi Català de l’Any (2005), la Creu de Sant Jordi (2006), el Premi en Recerca del Càncer de l’Hospital General de Masachusetts (2007), la Medalla d’Or de l’Institut Reina Sofia (2010) i el Premi Nacional de Cultura (2014).

Antropòloga i primatòloga (Londres, 1934)

Jane Goodall va néixer a Londres però el 1957 va fer realitat el seu somni de viatjar a l’Àfrica, on va conèixer el paleontòleg Louis Leakei, que la va orientar en l’estudi dels ximpanzés a Tanzània. Allà va documentar i estudiar la vida social i familiar de la comunitat de ximpanzés Kasakela, que vivía en estat salvatge. El 1963 National Geographic va publicar els seus Estudis i el 1977 va fundar el Jane Goodall Institute for Wildlife Research. Membre de l’Orde de l’Imperi Britànic i Missatgera de la Pau de les Nacions Unides, Goodall ha estat investida doctora honoris causa per una cinquantena d’universitats de tot el món.

L’any 1992 la Dra. Goodall va fundar el Centre de Rehabilitació de Ximpanzés de Tchimpounga, a la República del Congo, que acull més de 150 ximpanzés orfes i s’ha convertit en el centre de rescat de ximpanzés més gran d’Àfrica. El programa inclou la reintroducció dels individus aptes en zones de selva protegida, i s’ha realitzat amb èxit durant els anys 2013 i 2014, amb l’emotiva reintroducció del ximpanzé Wounda, que espontàniament es va girar per abraçar Jane Goodall com a agraïment i comiat, abans d’internar-se a la selva. Aquest vídeo ha estat vist per més d’un milió de persones.

Actualment Jane Goodall compagina la seva tasca científica amb la protecció de la biodiversitat i la promoció de la pau i la comprensió entre els pobles.

L’Institut Jane Goodall compta amb un equip a l’Estat espanyol, amb seu a Barcelona, que des de l’any 2007 ha creat i dut a terme diferents programes originals d’investigació, educació ambiental, conservació, mecoturisme, diversitat cultural i desenvolupament sostenible per tot l’Estat i en alguns països africans, com el Senegal i el Congo.

Arquebisbe (Kleksdorp, Sud-àfrica, 1931)


Desmond Mpilo Tutu va exercir com a mestre en la seva joventut, tot i que el seu somni d’infantesa era esdevenir metge. Llicenciat en Teologia, va ser ordenat sacerdot el 1961 i el 1978, arran de la revolta a Soweto, Tutu va ocupar el càrrec de secretari general del Consell Sud-africà d’Esglésies, que va ser una institució que va desafiar la societat blanca i el Govern, assistint les víctimes de l’apartheid. Va encunyar el qualificatiu “Nació de l’arc de Sant Martí” per descriure metafòricament la Sud-àfrica posterior a l’apartheid. El 1984 va rebre el Premi Nobel de la Pau i un any després va ser elegit bisbe de Johanesburg. El 1986 va ser elevat a arquebisbe de Ciutat del Cap i 10 anys després es va retirar del càrrec. Des d’aleshores ha ocupat diversos càrrecs acadèmics i de lideratge mundial.

Política i metgessa. Expresidenta de Noruega (Oslo, 1939)


La Dra. Brundtland va arribar a la política el 1966, fins que al 1981 va arribar a la presidència del país, sent la primera ministra noruega i també la més jove. Ho va ser durant tres mandats, fins al 1996. Posteriorment, va ser escollida directora general de l’Organització Mundial de la Salut, la primera dona en assumir aquest càrrec, i va encapçalar el moviment d’abolir el tabaquisme. Va treballar tres anys al grup The Elders, creat per Nelson Mandela el 2007 per promoure la pau i els drets humans arreu del món. La seva visió de la sostenibilitat ha inspirat tota una generació de polítics i científics, i és emprada actualment per les grans organitzacions i empreses públiques, que tenen en compte la responsabilitat social i el compromís amb la sostenibilitat mediambiental.

Activista, política i estudiant (Mingora, Pakistan, 1997)


Coneguda mundialment pel blog que va escriure sobre la seva vida quotidiana al Pakistan, on l’educació de les noies és pràcticament impossible. Posteriorment, la BBC va rodar un documental sobre la mateixa temàtica, fins que va esdevenir un personatge notori. Els talibans la van amenaçar de mort fins que l’octubre del 2012 un pistoler la va disparar quan tornava a casa en autobús. Malala s’ha recuperat a Birmingham, a la Gran Bretanya, on ha anunciat la creació de la Fundació Malala per promoure l’educació de les nenes. Símbol d’esperança, resistència, lluita, valentia i coratge, Malala és avui un destacat referent en la defensa dels drets civils, ha mobilitzat centenars de milers de persones a tot el món.

Polític. Expresident del Brasil (Vargem Grande - actual Caetés -, Brasil, 1945)


Nascut en una família de camperols, té una àmplia carrera com a dirigent sindical i és co-fundador, president d'honor i afiliat al Partido dos Trabalhadores (PT), un dels partits polítics brasilers més importants. Fou president del Brasil entre 2003 i 2011. Els programes socials com Bolsa Família i Fome Zero són els segells distintius del seu temps al càrrec. El 2011va ser diagnosticat amb càncer de laringe, del qual s’ha recuperat amb èxit.

Escriptor (Kyoto, Japó. 1949)


Llicenciat en literatura i dramatúrgia a Waseda, va iniciar-se en el món laboral en una botiga de discos i va obrir un bar fins que el 1986, després del gran èxit de la seva novel·la “Tokio Blues” va marxar a viure a Europa i Amèrica. Professor de Princeton el 1991 i de la Universitat Tufts de Medford el 1993, va tornar al Japó el 1995. Va escriure el seu primer llibre de ficció als 29 anys i el principal tema, però no l’únic, de les seves novel·les és la pèrdua de l’amor.

Polític. Expresident dels Estats Units d'Amèrica. (Plains, Georgia, EE.UU., 1924)


Dedicat al desenvolupament econòmic i polític dels pobles menys afavorits, Carter, que també ha rebut el premi Nobel de la Pau, s’ha centrat més en la seva obra posterior a la presidència dels Estats Units que en la seva activitat com a president. No obstant això, durant el seu mandat es va produir la reunió a Camp David entre israelians i àrabs, es va retornar el canal de Panamà al país i es van crear tres secretaries d’estat que no existien als EUA (ensenyament, drets humans i energia).

Artista. (Nova York, EUA, 1951)


Viola és un pioner del videoart, reconegut internacionalment alhora com un innovador i un clàssic. La seva obra ha estat fonamental en l'establiment del vídeo com una forma vital de l'art contemporani. Al llarg dels seus 35 anys d'activitat professional, Viola ha produït cintes de vídeo; instal·lacions arquitectòniques virtuals; sons ambientals; actuacions de música electrònica; peces de vídeo en pantalla plana, i obres per ser emeses per televisió.

Política. (Rangun, Myanmar, 1945)

 

Inspirada en el pacifista Gandhy i en la seva fe budista, Aung San Suu Kyi propugna una revolució de l’esperit basada en el reconeixement de la necessitat del diàleg i la compassió pels més humils. Arran de les seves activitats pacifistes, el 1989 va ser sotmesa a arrest domiciliari i el novembre de 2010 va ser alliberada. Va assumir la direcció de la Lliga Nacional per a la Democràcia, que va guanyar les eleccions de 1990 per majoria absoluta. Les autoritats militars, però, es van negar a tenir en compte aquest resultat, per la qual cosa el seu partit no va poder formar un govern civil. Aung San Suu Kyi, subjecta a estreta vigilància, va preferir romandre al costat del seu poble donant testimoniatge de la seva fe en la idea del bé i de la justícia. El 1991 va rebre el Premi Nobel de la Pau per la seva lluita no-violenta en defensa de la democràcia i els drets humans.

Metgessa. (Mawlamyaing, Myanmar, 1959)


Compromesa amb els més desfavorits, Maung dirigeix la clínica Mae Tao, a la població tailandesa de Mae Sot, a la frontera amb Myanmar, antiga Birmània. En aquest centre, la doctora Maung ofereix atenció mèdica a una població de 150.000 persones ja sigui amb atenció mèdica, formació, visites domiciliàries o esponsorització d’organitzacions de dones. La seva feina ha estat reconeguda internacionalment i fins i tot el 2005 va ser nominada per al Premi Nobel de la Pau.

Entomòleg. (Birmingham, EUA, 1929)


Conegut pel seu treball sobre l'evolució biològica i la sociobiologia, Wilson és un gran especialista sobre les formigues i en la seva utilització de feromones com mitjà de comunicació, i mundialment conegut per introduir el terme de biodiversitat. El 1975 va publicar “Sociobiology The New Synthesis”, on, sota el nom de sociobiologia, va proposar una teoria consistent en l'estudi sistemàtic de les bases biològiques de tota conducta social. És el primer biòleg evolucionista que postula la teoria que sosté que la clau de l'evolució és la preservació del gen abans que la de l'individu. Així, estableix la sociobiologia com un nou camp de la ciència.

Sacerdot. (Balsareny, Espanya, 1928)


Des del 1968 viu al Brasil, primer com a fundador d'una missió claretiana al Mato Grosso, després com a administrador apostòlic de la prelatura, i posteriorment va ser nomenat bisbe titular d'Altava i prelat. Seguidor i predicador de la teologia de l'alliberament, Casaldàliga ha estat bisbe d'aquesta prelatura durant 33 anys. El 2005 en va ser rellevat, però continua treballant amb els indígenes i camperols. La seva denúncia pública dels grans terratinents, als quals culpa de la misèria local, li ha comportat amenaces de mort en diverses ocasions. Ha destacat per la seva posició a favor de l'anomenada Teologia de l'alliberament, condemnada pel Vaticà, en defensa dels pobles que aquest corrent de pensament rebutja anomenar pobres per anomenar-los empobrits, atès que han estat explotats pels països rics.

Antropòleg. (Brussels, 1908 - París, 2009)


Va viure al Brasil als anys 30 i allà va dur a terme el seu primer treball de camp etnogràfic, dirigint exploracions periòdiques al Mato Grosso i a la selva tropical amazònica. Aquesta experiència va marcar la seva identitat professional en el camp de l’antropologia. Va estudiar el paper de la dona en les cultures no occidentals i les estructures de parentiu de les famílies. La seva obra El pensament salvatge, de 1962, va suposar un trasbals en les ciències socials, a causa del reconeixement del treball mental del “primitiu" i per la defensa d'una ciència en el neolític.

Escriptor. (Jerusalem, 1939)


Considerat un dels intel·lectuals més influents d’Israel, va ser un dels primers a demanar la separació en dos estats com a solució del conflicte arabo-isralià després de la Guerra dels Sis Dies. El 1978 es va oposar al procés de creació d'assentaments jueus com a forma d'establiment sobre el territori i creà el moviment Shalom Ajshav (Pau ara). Ferm defensor dels Acords d'Oslo de 1993 en favor de l'establiment de relacions pacífiques entre jueus i palestins, també fou un ferm partidari d'establir un diàleg amb l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP).

Filòsof. (Damasc, 1949)


Activista dels drets humans i de la reconciliació àrabo-israeliana, des de 2001 lluita per aconseguir la pau entre els dos pobles basada en la coexistència de dos estats veïns. Fou durament atacat pels seus propis coreligionaris per advocar a la renúcia dels palestins al "dret de retorn".

Escriptora i activista social. (Kafr Tahla, Egipte, 1931)


Les seves activitats polítiques no sempre van ser reconegudes, ja que li van costar diversos càrrecs, entre ells el de Directora de Salut Pública, però la feina que ha fet al-Sa’dawi contra les desigualtats que enfronten les dones a les zones rurals és incomparable. El Govern egipci la considerà polèmica i perillosa i va va empresonar durant un any, la qual cosa, després de rebre amenaces de mort, va obligar-la a exiliar-se als Estats Units d’Amèrica, des d’on ha continuat el seu activisme a favor dels drets de les dones.

Assagista. (Nova York, EUA, 1930)


El treball creatiu i la qualitat de la crítica profunda d'Amèrica del Nord assagista Harold Bloom en l'estudi de la literatura ha obert noves vies per a la interpretació dels textos, tot i que s'ha trencat amb l'ortodòxia acadèmica. I això amb l'afirmació del que ell anomena el "cànon occidental", una jerarquia de les cartes i el seu contingut entès com un component essencial de la història de la civilització i l'esperit humà que és alhora una extraordinària retrat dels valors morals a través de la literatura. De la mateixa manera, defensa la lectura de llibres com l'eix de la formació personal i la imatge dinàmica del món.

Historiador. (Roma, 1950)


L'historiador italià Andrea Riccardi transforma la seva convicció i les seves experiències en un esforç cristià evangèlic obert i estès per tot el món, fonamentalment a través de la Comunitat de Sant'Egidio, associació laica fundada per ell el 1968 que s'ocupa de marginats, els nens malalts, els immigrants indocumentats i abandonats. Promou també un diàleg ampli i civisme religiosa interconfessional, i participa en el procés de pau en diversos països del Tercer Món. Finalment, amb els seus llibres, Riccardi ofereix un panorama i una reflexió lúcida i sorprenent de l'Església i el papat del segle XX.

Historiador. (Azemmour, Marroc, 1933)


El rigor metodològic i la riquesa cultural, així com el compromís polític i historiogràfic que estableix amb la modernitat, a través d'un inviolable sentit crític i d'una òptica universalista, fan de l'escriptor marroquí Abdallah Laroui una de les figures més representatives de la intel·lectualitat àrab. Laroui ha elaborat una Història del Magreb on la recerca d'una identitat comuna parteix de la diversitat dels elements, d'una erudició neta de prejudicis, rebutjant a la vegada el nacionalisme i la tradició estratificada dels seus medievalistes i un occidentalisme implícitament colonialista. Alhora, ha elaborat una novel·lística tècnicament renovadora i arrelada en el patrimoni simbòlic marroquí, amb la qual indaga en uns personatges i una problemàtica ofegats per una societat a la qual ni la independència ha desblocat.

Escriptora. (Kermanshah, Pèrsia, actual Iran, 1919 - Londres, 2013)


L’extensa obra literària de l'escriptora Doris Lessing, sobretot de caràcter realista, manifesta una extraordinària capacitat per a la creació de personatges i ha assolit un gran prestigi arreu del món. A partir d’una ferma consciència ètica i sense cap mena de demagògia, ha sabut donar el testimoni punyent d’una vida marcada pel compromís polític i social amb l’objectiu de denunciar, quan gairebé ningú no ho feia, els règims racistes d’Àfrica del Sud; de mostrar les dures condicions de vida de les classes angleses més desvalgudes; i de descobrir el terrorisme intel·lectual imposat per certes ideologies en nom del progrés. És, sens dubte, una de les lluitadores més conscients, subtils i efectives a favor de l’alliberació de la dona.

Ex-president de la Comissió Europea. (París, 1925)


El francès Jacques Delors és l’últim dels grans polítics no sols a concebre sinó també a culminar la Unió Europea com una suma històrica, ideal i necessària, per assolir la pau i el benestar dels ciutadans del Vell Continent per sobre les fronteres excloents i les divisions ideològiques. Durant els 10 anys que va presidir la Comissió Europea va renovar-ne les estructures i va convertir-la en veritable braç executiu de la Comunitat. Quan Delors finalment podria haver recollit com a polític els fruits de la seva feina al seu país, hi va renunciar per consagrar-se generosament a la potenciació dels ideals europeus i humanitaris que sempre ha defensat.

Economista. (Shantiniketan, Índia, 1933)


L'economista indi identifica el vessant humanístic de la ciència econòmica moderna i el torna a connectar amb la filosofia moral dels clàssics. L’economia, segons ell, s’ha d’apropar a l’ètica, i l’ètica a l’economia. Alhora, és un economista compromès amb la llibertat, els drets humans i la democràcia. Però la singularitat del seu compromís sorgeix de la seva teoria econòmica i de l’aplicabilitat d’aquesta als aspectes de benestar de la humanitat. En aquest sentit, la democràcia per a Sen no és un luxe en relació amb el creixement econòmic, com altres economistes sostenen, sinó que millora l’eficiència econòmica i el benestar de la població.

Amartya Sen

Informació relacionada

Novel·lista. (Hemite, Turquia, 1923)


La gran qualitat de l’obra novel·lística de l'escriptor turc, probablement la primera de Turquia, neix de les fonts que van d’Homer a Les mil i una nits, i que ell ha absorbit a través de la tradició oral recitada pels bards errants turcs i kurds. Aixeca llavors un món fabulós, expressiu, ple d’alè èpic, en el qual la fam, la violència i els poderosos codis secrets enfronten la pobresa amb l’opressió, tot plegat sublimat per una formidable potència lírica. Així, ha contribuït de manera decisiva a la creació del turc com a idioma literari. A la vegada, Kemal denuncia implacable la sagnant persecució soferta pel poble kurd.

Expresident de la República Federal d'Alemanya. (Stuttgart, Alemania, 1920)


La riquesa i naturalitat que en els camps de l’humanisme, la dignitat, la pau, la igualtat, ha revestit en el curs dels seus deus anys la presidència del polític alemany Richard von Weizsäcker del seu país, el converteixen en un dels primers artífexs europeus del pensament i la praxi polítics en el seu sentit més noble, que rebutja des del racisme al totalitarisme passant per la injustícia social.

Literat i assagista. President de la República Txeca. (Praga, 1936)


L’obra literària i assagística de l'escriptor i polític txec reflecteix un contingut humanista, una clau de llibertat, indeclinables per a tot home i societat que aspirin a la dignitat i a la democràcia. Obra que ha estat decisiva en la lluita col·lectiva contra l’opressió que durant decennis va sotmetre el seu país i ha constituït la sòlida base de la funció de l’autor en el seu paper de president de la República Txeca.

Filòsof. (París, 1921)


La incomparable obra del sociòleg francès està concebuda entorn de la complexitat i la riquesa antroposocials de l’ésser humà, en la qual articula des de la dimensió biològica fins a la imaginària, de manera que fonamenta científicament la diversitat de l’home en la unitat de l’espècie, per arribar a un tot ecològic essencial a través d’un procés i un mètode de recerca sempre rigorosos i oberts.

Edgar Morin

Informació relacionada

Genetista. (Gènova, 1922)


L’obra del genetista italià destaca per haver establert la primera síntesi de les bases teòriques de la genètica de poblacions actual i haver elaborat una primera història de diferenciació entre els grups ètnics humans, que és avui la més acceptada en la reconstrucció del passat. Així mateix, la seva recerca s’obre a diversos camps com l’arqueologia, la demografia, l’etnologia i la lingüística.

Violoncel·lista. (Bakú, URSS, actual Azerbaitjan,1927 - Moscou, 2007)


L’excepcional capacitat artística del violoncel·lista rus el converteix en un intèrpret creatiu d’una irresistible virtualitat comunicativa i d’una plenitud sonora impregnada de potència i de matisos. Rostropòvitx s’identifica tant amb el seu instrument que aboleix la sensació de qualsevol servitud tècnica. Així mateix, la seva vigorosa defensa de la llibertat, dels drets humans i de la democratització del poble rus el va convertit en una figura emblemàtica de la més profunda concepció humanística de l’home i de la societat.

Oceanògraf. (Saint-André-de-Cubzac, França, 1910 - París, 1997)


La visió totalitzadora de la Terra com a planeta viu i interdependent de l’oceanògraf francès i la seva ingent tasca investigadora, de la Mediterrània a l’Antàrtida, han estat decisives: el manteniment de la vida depèn del fet que el desenvolupament econòmic no comporti la destrucció del medi ambient. Si no, l’home s’afegirà a la llista de les espècies de la Natura en perill. El seu discurs interdisciplinari ha arribat al món sencer i ha creat una vasta i autèntica consciència ecològica.

Físic. (Santokdas, Pakistan, 1926 – Oxford, Anglaterra, 1996)


La decisiva contribució a la ciència contemporània de Salam, premi Nobel 1979, consisteix essencialment en la creació i el desenvolupament de la teoria unificada de les forces electromagnètica i feble. A més, el seu vessant humanista i ecològic el va convertir en un gran lluitador contra l’armamentisme i la cursa nuclear. Així mateix, l’any 1964 va crear l’International Centre for Theoretical Physics, a Trieste, on anualment es reciclen més de 4.000 científics del Tercer Món.

Abdus Salam

Informació relacionada

Filòsof, sociòleg i teòric de la ciència (Viena, 1902 – Londres, 1994)


La permanent reflexió del filòsof Karl R. Popper ha contribuït d’una manera decisiva a la definició de la filosofia de la ciència i de la cultura, a la teoria de la probabilitat i a la crítica de les ideologies, a partir sempre del seu gran al·legat a favor de la societat oberta i de la interacció entre la raó i la realitat.

Data d'actualització:  06.07.2017